Una retrobada. Vint anys després. Estàs igual. I tu. Petons. Records. Converses curioses, tímides i copes de vi. Algun brindis i riures de fons. La gent no canvia. No canviem. Els fills, la feina, i tu? Estàs igual. Més prim, més alt. Igual-igual. Com passa el temps!

Ens posàvem al dia. Els telèfons mòbils canviaven de mans i a la pantalla els familiars congelats somreien en ser orgullosament exposats. Bevíem vi. I els equips a Girona es posaven en peu. No plovia. I els resums, intermitents, dels darrers vint anys xiuxiuejaven de fons. I no teníem fred. Ni son.  

Un missatge nou.  I mans lleugeres (mal educades a primer cop d’ull) agafaven el mòbil. Era la nit. Havia coincidit. I sí, alguns n’estàvem pendents. I allà, al sopar de retrobada d’exalumnes, en vam començar a parlar.

La Trailwalker? Sí, la vaig fer. Avui marxarem aviat... De matinada. ... voluntaris, sí. A Llagostera. A les 4. Cada any...

I ens interessem. I algú ens explica, des del record, que va patir molt. I preguntem més. I escoltem. I ens impregnem. I de cop:

Jo la vull fer!  

Sense cap por.

I jo, inconscient i feliç, li vaig seguir el joc.

I els vam mirar.

I no deien res.

Res de res.

I finalment, incrèduls, van acceptar. I sí, entre riures i copes de vi, ho vam gravar.

Pel camí un grup de whats, entrenaments, lesions, al·lèrgies i algun que altre sopar. Als de suport, agraïment infinit.  De tant en tant, les mans al cap. Algun ufff fugaç que queda en res en saber que l’equip està allà. Que les donacions, amb molta il·lusió, han anat pujant. Que la causa s’ho val.

El temps passa volant. Ho tenim a tocar. I estem més preparats, il·lusionats i, tot s’ha de dir, un xic cagats.

I sí, estem igual.

Igual-igual.

Perquè potser estem més prims, més alts, més vells i més ocupats. Però estem igual.

Igual de penjats.

I així, fruit d’un sopar, ens calçarem les bambes a Olot i començarem el llarg, fascinant, esgotador, interminable, emocionant i solidari camí cap a Sant Feliu.

I sí, serà gràcies a tu.